De Redemptione

Del 3 de setembre al 6 de novembre de 2020
Sala d’exposicions del Centre Cultural La Mercè

“L’espai expositiu de l’Escola d’Art del centre de la Mercè, que ocupa el lloc de l’antic convent, em porta a imaginar un passat possible i em convida a recrear-lo.

El caràcter doctrinari i didàctic de la pintura que es mostrava als claustres ja ha desaparegut però ha romàs en alguns indrets on la desamortització o la història no ho han desfet. Contempleu l’ornamentació, els colors i els espais del claustre de la Mercè de Cuzco, per exemple.
Què me’n dieu dels sants mercedaris, tan nostrats, i de les seves missions abrandades de rescat per les costes mediterrànies? Gestos, ambients i cossos que, com els d’avui, naufragaren tràgicament degut a les circumstàncies més socials i polítiques que no pas les meteorològiques.
Aquests referents coincideixen en la pintures dels desitjos persistents amb els cromatismes marins, les pells tremoloses dels captius que, ja redimits, s’arrauleixen sota la capa de teles precioses de sant Pere Nolasc”.

Full de sala PDF

Ressenyes

Quan un joveníssim ignasi Esteve iniciava la seva trajectòria internacional, la crítica va escriure’n uns mots que ara, al cap dels anys, podem sospesar i matisar. Julia sáez-Angulo destacava, és clar, el protagonisme del color: “Els rabiosos fons grocs, daurats o taronges venen a ser el suport cromàtic de les seves guracions en blaus virulents o vermells i verds agosarats. A altres quadres, són els blaus i vermells el llit de les seves gures en grocs i roses”. Era a nals dels vuitanta i, anys a venir, no se’ns acudiria mai de parlar d’un blau ives Klein, sinó d’un blau ignasi, perquè ell ens ha ensenyat a mirar el blau. sáez-Angulo escrivia també sobre la seva tendència a la unitat de les arts, als grans formats i la teatralitat; del seu món visual fruit del propi món interior, però també de visions pop i accents barrocs, d’un erotisme sublimat. Citava Delacroix quan deia que una obra d’art és en primer lloc una festa per als sentits.

L’ignasi Esteve d’avui és aquell i també és un altre, com tothom, tots anem abrigant la nostra personalitat amb noves capes de vida i experiència. si n’heu seguit la trajectòria, el reconeixereu i alhora us sorprendrà en aquesta exposició, amb obra recent i un propòsit unitari. Ara, més que d’unitat de les arts hauríem de parlar de coherència amb l’espai, de trenar-se amb les arrels, el paisatge i la història. En la proposta d’exposar a La mercè, recula ns a trobar l’antic convent de mercedaris, i amb “De redemptione” voldria omplir les parets claustrals a la manera dels convents barrocs italians o llatinoamericans, plenes de frescos narratius edi cants, i al·ludir així a sant Pere nolasc i santa maria de Cervelló, els fundadors medievals de l’orde de la mercè. L’objectiu principal dels mercedaris havia estat la redempció dels captius, ns al punt d’oferir-se personalment com a ostatges per a un rescat. Era el seu quart vot.

Així es pot entendre l’al·lusió als captius que es poden veure a l’inici de l’exposició, però val a dir que els cossos africans remeten també a un recurs iconogrà c ja present en una exposició anterior, “Provinences” (Fundació Valvi, 2012), i que s’han convertit des de llavors en una temàtica propera al pintor gironí. Els models li han anat explicant històries dramàtiques de supervivència al mediterrani, i ignasi Esteve els salva amb xarxes de colors enlluernadors i envolupants. Les històries d’esclavatge i la necessitat de salvament continuen tan vives avui com al segle Xiii.

El gran fris central evoca un gran fresc fragmentari, com un retaule desfet i posteriorment restituït a trossos, com si les històries de sants que havíem abandonat a les golfes encara continguessin alguna lliçó apro table. Les veladures, el joc de transparències, l’acció de repintar damunt el que ja estava pintat, vet aquí el gran llenç per a l’experimentació, posant en joc els límits de la creativitat. Esprémer-se per oferir alguna cosa nova sense deixar de ser un mateix. Dubtar i cercar, trobar i dubtar, creu i delícia. i en la fase nal, coincidint amb el con nament per la pandèmia, la pintura —com la natura— s’ha cobert de verds francs, expansius i salvatges. Així, les escenes prèvies de parelles en abraçada, pietat o redempció acaben naufragant dolçament en el mar de verd, que conté i desmenteix el blau, aquell blau.

En somnis i projectes, ignasi Esteve havia inundat el claustre de color i de llum, les voltes de color blau —del seu blau—, els panys de paret d’un roig pompeià, maquetes de vaixells solcant l’espai, com els que, en les seves miraculoses operacions de salvament, arrossegava santa maria de Cervelló, rebatejada en santa maria dels socors. Davant la impossibilitat d’aquest canvi radical d’ambientació, de cobrir-ho tot com ha pogut fer-ho al seu taller de Can gustà (Bàscara), ha optat per embolcallar les pintures amb teles, llençols i sanefes, amb un esperit decoratiu i colorista, que arriben a colonitzar també els quadres. Però compte: en la tradició, les ratlles en la indumentària sempre havien vestit personatges transgressors i desplaçats, tal com ha estudiat l’historiador del color michel Pastoureau. Les ratlles als vestits dels presos és una herència d’aquest passat. o sigui que aquesta opció, al capdavall i potser inconscientment, potser no és tan jovial com pugui aparentar.

Fet i fet, redempció de qui? En els temps de sant Pere i santa maria, la resposta no admetia dubte: era clar l’estat de captiu, però pesant era també la culpa que tots havíem de traginar pel sol fet d’haver nascut. En deien pecat original. Ara que potser som més culpables que mai —pare, perdoneu-me, perquè he embrutat, oblidat, insensibilitzat, matat—, en aquesta societat de la queixa som especialistes a atribuir responsabilitats als altres. En la fràgil frontera entre redemptors i redimits, a la part nal de la mostra, ignasi Esteve es transvesteix mostrant autoretrats i trans guracions on és alhora sant i pres, amant i amat. s’ha donat. És el seu quart vot.

Josep Pujol i Coll

La redempció de Robinson

2 OCTOBER 2020

La Mercè acull «De redemptione», una exposició d’Ignasi Esteve que, mitjançant pintures de gran format i treballs de marcat caràcter intimista, poetitza els cossos

Per a poder ésser redimits, cal pagar un preu. El més cèlebre d’aquests pagaments, amb el permís de la Ifigenia clàssica (en grec Iphigeneia significa, literalment, «dona forta de mena»), és el realitzat per l’encarnació de Déu: la mort de crist, en darrera instància, serveix per a satisfer el deute que els homes haurien contret amb el diable. D’aleshores ençà, la humanitat fa tentines enmig d’una realitat tossuda que, en el millor dels casos, li permet realitzar-se sense violències innecessàries. En aquest sentit, la imatge d’un cos nu enmig d’un paisatge aparentment paradisíac il·lustraria a la perfecció la vella paradoxa que tant bé van saber veure els estoics.
D’això es tracta: la complexa relació d’Ignasi Esteve amb la pintura recorda a la dels estoics amb la natura (per fer servir una comparació inventada per Richard Wolheim a propòsit de Poussin). És a dir: la natura, o la llei de la natura, es relaciona amb l’home de manera normativa (en la mesura que li diu què ha de fer) mentre que aquesta mateixa llei és constitutiva dels fenòmens naturals (en la mesura que tan sols descriu el que aquests fenòmens són: no poden no obeir la llei de la natura perquè deixarien de ser el què són). L’home, en aquest sentit, necessita la voluntat per ajustar-se als dictats de la llei de la natura, mentre que els fenòmens de la natura hi troben una correspondència necessària. I qui diu natura, diu pintura: les lleis de la pintura actuen de manera normativa sobre la voluntat d’un artista que sempre es troba condicionat per la realitat de la pintura convertida en fenomen plàstic, en superfície autàrquica que es resisteix al joc metafòric i que tensiona permanentment un diàleg que podem qualificar (seguint encara a Wolheim) d’heroic. L’artista (Ignasi Esteve) actua com aquells herois estoics de Poussin que malden per encaixar en un món regit per regles ocultes a la visió superficial però accessibles a l’intel·lecte: la gran diferència és que en la pintura contemporània, pel què sembla, ja no hi ha espai per a l’ideal.
Amb tot, que els personatges que apareixen a les pintures d’Esteve siguin herois no vol dir que hagin de fer cap heroïcitat en el sentit clàssic del terme sinó més aviat tot el contrari: es llepen les ferides amb certa indolència, tenen cura els uns dels altres, estableixen el sempre tremolós diàleg entre els cossos o, si ho preferim, assaboreixen el frugal plaer de trobar-se a terra ferma en un univers líquid on la incertesa s’imposa per sobre de qualsevol altra consideració. De manera anàloga, no ha d’estranyar-nos que tot plegat tingui l’aparença d’un diàleg plàstic irresolt, solcat per multitud de relats que se superposen, per histories nocturnes que conviuen amb l’engany diürn, per éssers que tendeixen a dissoldre’s amb el seu entorn portant a terme, potser, el bell (i vell) somni estoic de l’ataràxia.
O, en paraules d’un abrandat i joveníssim Rimbaud fascinat pel periple del nàufrag més cèlebre de tots els temps (de nou, amb el permís dels clàssics com ara Ulisses): «Le coeur fou Robinsonne à travers les romans» («el cor foll robinsoneja a través de les ficcions»).

Ignasi Esteve
Centre Cultural La Mercè, Girona. Pujada de La Mercè, 12 H Del 3 de setembre al 6 de novembre. De dilluns a divendres de 9 a 14 h. i de 16 a 20 h. Caps de setmana i festius tancat.


Altres entrades del Blog