Exposicions

Després de participar en diverses mostres d’art jove (Muestra de Arte Joven a Madrid i concurs Art Jove de la Generalitat de Catalunya el 1987) exposa en repetides ocasions a la galeria Expoart de Girona i Barcelona, així com a les fires internacionals de Niça (1988), Arco Madrid i Cannes el 1989.

Exposicions individuals

Exposicions col·lectives

De les mostres col·lectives destaquen

entre moltes d’altres.

També ha participat en la mostra de land art Art & Gavarres, el 2020, conjuntament amb Laia Escribà.

Ressenyes d’exposicions

El somni d’Ícar

19 MAY 2012

Ignasi Esteve i Mercè Ibarz són els integrants del «duet» escollit per portar a terme la darrera mostra de la Fundació Valvi de Girona. El diàleg constant entre ambdós artistes ha donat com a resultat una proposta expositiva molt unitària.

Ens ho recorda Gaston Bachelard a la seva poètica de l’espai: «a l’ésser li agrada enretirar-se al seu racó». Un racó que pot tenir forma de niu —o d’ou, clova, casa— en la mesura que es tracta d’una estructura que custodia un rar —i vague— sentiment d’unitat còsmica que, per alguna raó que podem intuir de naturalesa tràgica, hem hagut d’oblidar. De nou, Bachelard: «La fenomenologia filosòfica del niu començaria si poguéssim retrobar el nostre desvetllament candorós quan antany descobríem un niu […] El descobriment d’un niu ens trasllada a la nostra infància, a les infàncies que hauríem d’haver tingut: són rars aquells d’entre nosaltres a qui la vida no ha donat la plena mesura de la seva cosmicitat». Un replegament de l’ésser que, a banda del niu, també es fa possible en l’entorn aquàtic: alliberats del llast que imposa la gravetat —sinònim de memòria—, sense referents externs, immergits en el gran blau, assaborim la placidesa amniòtica amb la brevetat que ens dicta la necessitat de respirar aire. És a dir: perseguim com Tàntal les imatges que haurien de pal·liar el nostre desig insatisfet i, com Ícar, caiem una vegada i una altra després d’alçar el vol gràcies a unes pròtesis alades que vindrien a ser l’expressió més acabada d’allò que anomenem obra d’art.
L’exposició que Mercè Ibarz (Girona, 1953) i Ignasi Esteve (Girona, 1963) presenten a la seu de la Fundació Valvi és fruit d’un diàleg que ha posat de costat dues sensibilitats formalmet diverses però, des d’un punt de vista conceptual, sorprenentment properes. Ho explica Josep Pujol al magnífic text que prologa el catàleg: «L’Ignasi, en les seves darreres obres havia tractat rostres i cossos de nois d’origen africà, seduït tant per les seves formes com per les històries que les havien definides; la Mercè, com una continuïtat en el seu treball on es troben escultura i teixit, estava bastint unes peces que evocaven estats primigenis del món i la cultura. Ajuntant-los, els dos mons es podien conjugar cap a una reflexió plàstica comuna sobre principis i començaments, sobre l’Àfrica mare nostra, sobre l’anada i el retorn, sobre naufragis i supervivències»; una exposició, en tot cas, que posa de manifest la validesa del duet artístic com a plantejament curatorial: del que estracta, en darrera instància, es que cada artista s’amari de l’altre.

Ignasi Esteve i Mercè Ibarz
Fundació Valvi, Girona. Avda. Jaume I, 42 baixos  H Del 9 de maig al 22 de juny. De dilluns a divendres de 18 a 20,30h. Dissabtes d’11,30 a 14h. i de 18 a 20,30h. www.fundaciovalvi.cat

Ignasi Esteve i Mercè Ibarz uneixen pintura i escultura de fil a ‘Provinences’, el nou duet proposat per la Fundació Valvi a Girona

Els dos artistes es remeten a un estat primigeni amb símbols d’immersió i lleugeresa

A la base del refinament de l’espècie humana hi figuren habilitats indiscutiblement ancestrals com ara encendre el foc i treure punxa a les pedres, però al seu costat haurien de figurar-hi en lloc preeminent les primeres ditades rituals a les parets de les coves i les arrels trenades dels primitius ginys de pesca. Ignasi Esteve (Girona, 1963) i Mercè Ibarz (Girona, 1953) no semblen fer altra cosa que remetre’s a aquelles formes de vida fundacional a Provinences, l’exposició que presenten a partir de demà a la Fundació Valvi de Girona dins el cicle Duets, que posa en diàleg l’obra de dos artistes sense punts de contacte aparents. De fet, poca similitud formal hi ha entre les pintures de grans dimensions d’Ignasi Esteve, tres grans plafons articulats i pintats per les dues cares a la manera d’enormes paravents que xisclen de color, i les peces de delicada orfebreria teixida de Mercè Ibarz que evoquen moviments subtils, coloracions tènues, vides minúscules. Però en el muntatge de Provinences col·laboren amb tota naturalitat per donar-se sentit l’una a l’altra amb una comuna referència a un espai original de creació del món. De fet, Provinences, com explica l’escriptor i musicòleg Josep Pujol i Coll en la presentació del catàleg, assenyala més una direcció que un punt de partida, més un lloc que no pas el temps, i aquest lloc sembla apuntar al cor d’Àfrica, la terra d’on provenen el foc i les arrels, i també els amics Bamba, Mohamed, Ousman, Alassan i Ibrahim, que Ignasi Esteve ha pintat submergits a la piscina, evocant juganerament, tràgicament, el naufragi del rai de la Medusa, de Géricault, que s’emmiralla també en les pasteres amb què molts d’ells van arribar en condicions penoses a Europa, i que reneix en les joies pensades per pentinar l’aire de Mercè Ibarz, amb les seves rudimentàries formes de larva o crustaci, d’onada o vent teixits amb fil de coure, posidònia o lli. L’exposició, que s’inaugura demà (20 h) amb un recital del pianista Quim Solà i l’actriu Cristina Cervià, es complementa amb un plec de gravats amb poemes de Josep Pujol estampats al taller de Sebi Subirós.

EVA VÀZQUEZ – GIRONA

http://www.elpuntavui.cat/article/5-cultura/19-cultura/537433-de-laigua-i-del-vent.html

Una de les obres d’Ignasi Esteve de l’exposició Provinences, a la Fundació Valvi de Girona, dins el cicle Duets, en què comparteix espai amb Mercè Ibarz, artista del tapís.

IGNASI ESTEVE: la persecució de l’Arcàdia.

15 JULY 2012

Ignasi Esteve (Girona, 1963) posseeix una mirada golosa que cerca de manera incansable espais on realitzar-se, territoris  de ressonàncies arcàdiques i d’un mediterranisme desacomplexat que troba en la figura humana el seu vehicle més genuí.

La biografia d’Ignasi Esteve (Girona, 1963) és qualsevol cosa menys convencional: «Vaig obtenir la llicenciatura de pintor el 1986, i tot seguit em vaig col·locar d’ajudant d’En Fita per fer classes. […] Vaig tornar a Barcelona per ficar-me a l’Escola de la Dona de la Diputació, de la que en soc funcionari des del 92. Amb l’Ester Baulida, vàrem passar una bona època muntant aparadors, i després vaig instal·lar-me a la rectoria d’Orriols, des d’on vaig instigar la Cooperativa per la cria del Pollastre de Raça Empordanesa. Les ganes d’apropar-me més al territori, m’ha portat a estudiar al màster d’Arquitectura del Paisatge de la UPC, i a començar a dissenyar algun jardí»… Tot plegat, podem afegir nosaltres, a recer d’una mirada golosa que cerca de manera incansable espais on realitzar-se, territoris  —ja siguin aparadors, jardins o àmplies superfícies pictòriques— de ressonàncies arcàdiques i d’un mediterranisme desacomplexat que troba en la figura humana —masculina, jove, poderosa— el seu vehicle més genuí.

Sigui com sigui, la genealogia en la que s’inscriu Ignasi Esteve no és nova. Si decidíssim fer un salt enrera fins als mateixos orígens d’allò que podríem anomenar el «mite de la Mediterrània» aniríem a parar, per exemple, als poemes de Teòcrit (o als d’Homer, Virgili, Ovidi, Longus, Estesícor…): ell és el primer en ubicar l’Arcàdia al centre del Peloponès, una regió en realitat abrupta i aspra però, malgrat tot, prou allunyada de la cultura urbana i de la civilització com per fer possible la pervivència d’una sèrie de valors immutables que, d’alguna manera, mantindrien viva la flama del classicisme més incontaminat. En tot cas, no deixa de ser significatiu que ja aleshores —fa més de 2000 anys!— es considerés l’espai rural com l’únic lloc apte per realitzar un ideal de vida que consistia, precisament, en el retorn a la puresa enmig d’un món subjecte a la permanent degradació.


El catedràtic de Teoria de l’Art Antoni Marí ens parla de la vigència d’aquest viatge de tornada als orígens així com de les seves implicacions simbòliques i, per descomptat, polítiques: «Aquest sentiment i aquest desig de restauració clàssica, de retrobar l’esperit de l’antic i l’original ordre i de retornar a la Mediterrània, i de restaurar-la com a bressol de la més alta saviesa, aquest desig que, intermitentment, ha anat renaixent al llarg de tota la cultura occidental, s’assembla i és comparable a la voluntat noucentista de restaurar, o instaurar, l’humanisme en el cor i en la raó de la Catalunya moderna. I de fer-ne una Arcàdia»; una Arcàdia que col·lideix periòdicament amb una realitat que l’aplaça i que, sobre tot, n’assenyala les fissures i els límits difícils de superar.

En aquest sentit, Ignasi Esteve explica que ell sempre ha intentat defugir el rostre menys amable de la realitat: la pintura o el disseny de jardins estarien encaminats a fer possible una existència allunyada del brogit del món; jardins i pintures que contraposarien a l’anarquia natural de les coses la seva autarquia, la seva voluntat de permanència en el joc il·limitat de les formes i els colors. No obstant això, l’artista és plenament conscient de la fragilitat dels paradisos artificials: com la infància o la primera joventut, es tracta de períodes de fràgil plenitud, de parèntesis de sentit on el mite s’encarna en el cos bru d’un apàtrida que intenta fugir de la seva pròpia història.

I és que, finalment, el «mite de la mediterrània» —de consum molt més local— ja fa temps que s’ha vist desplaçat pel «mite d’occident»: una part del món s’emmiralla en l’altra, una meitat superpoblada malda per deixar enrera els seu univers àrid i traslladar-se als vergers que hi ha més al nord, sempre més al nord. La relació que Ignasi Esteve manté amb els seus models no pot ser, justament per això, contractual i anònima: Bamba, Alassan, Mohamed, Ousman o Ibrahim són els noms propis d’unes històries que situen el mite arran de terra sense, malgrat tot, arribar a destruir-lo. Aquesta és el secret dels móns que habilita l’Ignasi Esteve: remotament arcàdics, es neguen a renunciar a la seva parcel·la de felicitat amniòtica tot i contenir, de manera ben visible, la llavor de la seva caducitat i futura destrucció. No cal dir que les pintures de l’Ignasi Esteve són, en darrera instància, una subtil forma de resistència.

Provinences, exposició d’Ignasi Esteve i Mercè Ibarz

Tant o més instructiu que visitar una exposició és ser testimoni de la seva gestació, de com evoluciona el plantejament, de com creixen les obres mateixes i, en aquest duet entre Mercè Ibarz i Ignasi Esteve, de com es torna enriquidor el seu diàleg en construcció. Hi he fet, per dir-ho d’alguna manera, d’observador participant, i els dono gràcies per haver-me’n deixat fer el tafaner i fins i tot ficar-hi cullerada.

Recordo els primers intents de lligar caps per a un duet que no sonés com dos monòlegs superposats. Podria haver passat, perquè el llenguatge de l’Ignasi Esteve se sol esplaiar en els formats grans, colors flor i figuracions reclam; mentre que la Mercè Ibarz estava teixint unes peces concentrades com una nou o un cabdell, una orfebreria fina que havia de tractar-se amb delicadesa. En la voluntat d’ambdós, tanmateix, hi havia la prioritat d’entreteixir aquestes dues maneres de treballar, de potenciar-les mútuament, fins i tot de trobar un fil temàtic conductor que els unís. El van trobar aviat, en el punt mig del camí on es trobaven: l’Ignasi, en les seves darreres obres havia tractat rostres i cossos de nois d’origen africà, seduït tant per les seves formes com per les històries que les havien definides; la Mercè, com una continuïtat en el seu treball on es troben escultura i teixit, estava bastint unes peces que evocaven estats primigenis del món i la cultura. Ajuntant-los, els dos mons es podien conjugar cap a una reflexió plàstica comuna sobre principis i començaments, sobre l’Àfrica mare nostra, sobre l’anada i el retorn, sobre naufragis i supervivències.

“El començament és històric, l’origen és mític”: a hores d’ara encara dono voltes a aquesta citació del filòsof de la història Paul Ricoeur, però en qualsevol cas m’és més suggeridor que el duet Esteve-Ibarz no dugui per títol Orígens ni Començaments, sinó Provinences. Els dos primers impliquen un punt de partida –sigui històric o mític–, mentre que Provinences assenyala una direcció: l’on, més que no pas el quan; el lloc, més que el temps. La materialitat, més que l’intangible. Les peces de l’exposició, i encara més quan es juxtaposen i s’enraonen, evoquen rastres, presències i testimonis. Infiltrades dins el blau Ignasi Esteve, algunes escultures de la Mercè Ibarz agafen un aire de bèsties marines; gràcies a elles, el blau piscina de l’Ignasi Esteve esdevé un blau amniòtic i bategant.

No costa pas gaire llegir en les escultures teixides de Mercè Ibarz una seqüència gairebé narrativa, un Gènesi que abasta de la natura a la cultura, des de formes protozoiques fins a la configuració de l’alfabet. Així, algunes remeten a conceptes com l’aigua, l’ona, la tramuntana o l’arbre; d’altres al món animal, larves, llimocs, ous i nius. El punt d’inflexió és el cistell, a partir d’ell se succeeixen columnes, lletres i llibres. Aturem-nos-hi, en aquest cistell humil, en el seu teixit bàsic que té alguna cosa de niu, però ja amb una empremta inequívocament humana. Penso en Ötzi, la mòmia de les neus de fa cinc mil anys, miraculosament conservada amb la seva capa i sandàlies d’herba alpina trenada. En el procés d’humanització, el teixit és tan significatiu com la ceràmica, i hem d’atribuir-lo segurament a mans femenines, en el repartiment de tasques de la prehistòria. Aquesta intervenció inicial de les dones en la cultura, callada i silenciada, aquesta relació tan íntima i històrica entre dona i teler ha fet que l’art tèxtil també fos una eina reivindicativa per part d’artistes contemporànies des dels anys seixanta. No crec que aquesta lectura, ideològicament tan marcada, sigui la intenció bàsica de l’autora, però no deixa de ser una lectura possible i convenient de remarcar encara en el nostre present. Però si entenem el plural de Provinences com a suma de camins i d’influències, llavors el treball de Mercè Ibarz és una cruïlla on es troben les dues dimensions pròpies del tapís i les tres de l’escultura, on s’entremesclen les fibres naturals com la llana xisqueta i la posidònia amb polímers i plàstics contemporanis. Tot i l’aparença de fragilitat, el seu acaba sent un art de la doma i de l’adreçador, el triomf de la voluntat per aconseguir formes rotundes i impossibles amb una eina pròpia del neolític.

Si aquest duet fos un casament, ara confessaria que jo vinc de part del nuvi. Espero que la llarga amistat amb l’Ignasi Esteve sigui més un servei que una nosa, a l’hora d’explicar el seu procés en aquestes Provinences. El cas és que conec tant la seva trajectòria pictòrica com el treball que ha fet fins arribar als tres grans paravents que ens presenta. Almenys des de l’exposició Penjant, que va mostrar a Valls el 1994, ja vaig entreveure-hi la seva voluntat de fondre obra i autobiografia, d’implicació personal i profunda en allò de què deixava testimoni. Els seus models són o acaben essent els seus amics, lluita perquè hi hagi harmonia a dins i fora del quadres, té present l’antic principi que no hi ha estètica sense ètica. Potser l’Ignasi Esteve ho va aprendre de l’art integrat i social de Domènec Fita, però més aviat em penso que ja ho portava posat, que forma part de la seva personalitat això de vincular la seva pintura amb el seu món per millorar l’una i l’altre. Sobretot, no ho confonguem amb art reivindicatiu o amb qualsevol mena de realisme social. Els seus dots per al color, la sensualitat com a motor de recerca, els jocs compositius dels seus tres plafons exposats ens recorden que la primera obligació de l’art amb ell mateix és formal. Sí, primer hi ha l’aventura i la recerca, que amb l’Ignasi sempre acaba essent col·lectiva: la participació d’en Bamba, l’Alassan i en Mohamed, de Costa d’Ivori, i l’Ousman i l’Ibrahim, del Senegal, que es prestaren al joc de la piscina del GEiEG, es convertí en un repertori de formes a punt de ser treballades pictòricament gràcies a les fotos de Pau Llobet. Però aquest joc hedonista, gairebé pueril, s’entrellaçà amb algunes pàgines viscudes de pasteres i immigració, i que acabaren aportant una certa ambigüitat tràgica a la sèrie. La connexió amb El rai de la Medusa, de Géricault, no és gratuïta sinó volguda. Aquell naufragi davant les costes africanes, la condemna dels pobres en l’operació salvament, el dramatisme de la seva supervivència i el quadre denúncia han estat presents en la reflexió d’Ignasi Esteve. Un dels seus models –un dels seus amics– recorda el seu viatge del Senegal fins a Canàries amb pastera, després de quinze dies de periple sense menjar i acompanyat d’uns grans peixos, potser balenes. Aquesta narració estremida també va nedar al voltant de les taules en ser pintades.

A la fi, posades juntes, les peces d’Ignasi Esteve i Mercè Ibarz dialoguen entre si. La disposició dins els espais de la Fundació Valvi, molt pensada, subratlla l’evanescència de l’art de Mercè Ibarz, gomboldat pels paravents protectors de l’Ignasi Esteve. Els objectes de Mercè Ibarz es tornen potser més marins, més assenyalats els cromatismes lleus de les fibres: el coure torrat, el blau niló, el beix vegetal. Els naufragis d’Ignasi Esteve tenen a l’abast possibilitats de rescat, com si la cultura i la vida, surant, fossin un rai on agafar-se. El duet final d’aquestes Provinences és evocador com un somni, com el record d’un viatge molt llarg.

Exposició a la Sala Valvi, primavera 2012.

http://joseppujol.blog.cat/2012/05/20/provinences-exposicio-dignasi-esteve-i-merce-ibarz/

La redempció de Robinson

2 OCTOBER 2020

La Mercè acull «De redemptione», una exposició d’Ignasi Esteve que, mitjançant pintures de gran format i treballs de marcat caràcter intimista, poetitza els cossos

Per a poder ésser redimits, cal pagar un preu. El més cèlebre d’aquests pagaments, amb el permís de la Ifigenia clàssica (en grec Iphigeneia significa, literalment, «dona forta de mena»), és el realitzat per l’encarnació de Déu: la mort de crist, en darrera instància, serveix per a satisfer el deute que els homes haurien contret amb el diable. D’aleshores ençà, la humanitat fa tentines enmig d’una realitat tossuda que, en el millor dels casos, li permet realitzar-se sense violències innecessàries. En aquest sentit, la imatge d’un cos nu enmig d’un paisatge aparentment paradisíac il·lustraria a la perfecció la vella paradoxa que tant bé van saber veure els estoics.
D’això es tracta: la complexa relació d’Ignasi Esteve amb la pintura recorda a la dels estoics amb la natura (per fer servir una comparació inventada per Richard Wolheim a propòsit de Poussin). És a dir: la natura, o la llei de la natura, es relaciona amb l’home de manera normativa (en la mesura que li diu què ha de fer) mentre que aquesta mateixa llei és constitutiva dels fenòmens naturals (en la mesura que tan sols descriu el que aquests fenòmens són: no poden no obeir la llei de la natura perquè deixarien de ser el què són). L’home, en aquest sentit, necessita la voluntat per ajustar-se als dictats de la llei de la natura, mentre que els fenòmens de la natura hi troben una correspondència necessària. I qui diu natura, diu pintura: les lleis de la pintura actuen de manera normativa sobre la voluntat d’un artista que sempre es troba condicionat per la realitat de la pintura convertida en fenomen plàstic, en superfície autàrquica que es resisteix al joc metafòric i que tensiona permanentment un diàleg que podem qualificar (seguint encara a Wolheim) d’heroic. L’artista (Ignasi Esteve) actua com aquells herois estoics de Poussin que malden per encaixar en un món regit per regles ocultes a la visió superficial però accessibles a l’intel·lecte: la gran diferència és que en la pintura contemporània, pel què sembla, ja no hi ha espai per a l’ideal.
Amb tot, que els personatges que apareixen a les pintures d’Esteve siguin herois no vol dir que hagin de fer cap heroïcitat en el sentit clàssic del terme sinó més aviat tot el contrari: es llepen les ferides amb certa indolència, tenen cura els uns dels altres, estableixen el sempre tremolós diàleg entre els cossos o, si ho preferim, assaboreixen el frugal plaer de trobar-se a terra ferma en un univers líquid on la incertesa s’imposa per sobre de qualsevol altra consideració. De manera anàloga, no ha d’estranyar-nos que tot plegat tingui l’aparença d’un diàleg plàstic irresolt, solcat per multitud de relats que se superposen, per histories nocturnes que conviuen amb l’engany diürn, per éssers que tendeixen a dissoldre’s amb el seu entorn portant a terme, potser, el bell (i vell) somni estoic de l’ataràxia.
O, en paraules d’un abrandat i joveníssim Rimbaud fascinat pel periple del nàufrag més cèlebre de tots els temps (de nou, amb el permís dels clàssics com ara Ulisses): «Le coeur fou Robinsonne à travers les romans» («el cor foll robinsoneja a través de les ficcions»).

Ignasi Esteve
Centre Cultural La Mercè, Girona. Pujada de La Mercè, 12 H Del 3 de setembre al 6 de novembre. De dilluns a divendres de 9 a 14 h. i de 16 a 20 h. Caps de setmana i festius tancat.

La redempció de Robinson

Avui hem traslladat l’estudi mòbil al Centre Cultural La Mercè de Girona per parlar una estona amb Ignasi Esteve amb motiu de l’exposició “De redemptione” que actualment es pot visitar al C.C. La Mercè.

55 urnes per la llibertat

Sender Local

Sender Local

Tondi Lupusgràfic

Penja

La Cambra dels Símbols

De redemptione

Provinences