Fidel Roig i Matons

EL PAISATGE I LA MEMÒRIA

Avui al migdia, al carrer del Nord 23 de Girona, s’ha descobert una placa en memòria de Fidel Roig i Matons. El grup de familiars, autoritats i acompanyants, després ens hem dirigit al Museu d’Art de Girona, per inaugurar una petita mostra de l’obra d’aquest gironí, que a principis del XX va emigrar a l’Argentina.

El 2004, en la meva descoberta dels Andes, les pintures monumentals i d’estètica decimonònica de Roig, se m’aparegueren sobtadament tot visitant l’edifici racionalista del Consejo Deliberante de Mendoza. Vaig reflectir aquesta troballa a un article per a la Revista de Girona (n. 237) :

Fites andines, la serralada de sud a nord http://www.raco.cat/index.php/revistagirona/article/view/96301

El 2007, el Museu d’Art de Girona em va demanar un escrit que servís de fitxa de sala per l’obra Paisatge de neu a Puente del Inca. Aquí el teniu:

ARTICLE PER LA PEÇA DEL MES. MUSEU D’ART DE GIRONA.

IGNASI ESTEVE I BOSCH. GENER 20007.

OBRA. Paisatge de neu a Puente del Inca.

AUTOR. Fidel Roig i Matons.

Wikipèdia

Diari de Girona

Aquest dibuix el vaig fer en una excursió al Cordón del Plata, prop de Mendoza, a l’Argentina, el 2004. No gaire lluny d’aquest lloc, el pintor d’origen gironí, en Fidel Roig i Matons, hi pintava,cap als anys quaranta, les seves vistes andines (Paisatge de neu a Puente del Inca, a la dreta). Els apunts del natural, a alçades excessivament lluminoses, contribuïren a la ceguesa que patí més tard.

PRESENTACIÓ

Petites onades de coincidències fan que a voltes es moguin els sediments adormits dels records, que es belluguin els testimonis de vides i d’obres singulars que romanen quasi en l’anonimat. Fa gairebé tres anys que jo viatjava per sud-amèrica per a comprendre altres sistemes geològics, vegetals i culturals. El resultat d’aquella experiència ha desembocat en algunes pintures, escrits i en una tesina de paisatgisme; vaig il·lustrar-ne la capçalera dels capítols amb fotografies d’unes pintures de paisatges andins que vaig veure a l’ajuntament de Mendoza, Argentia. Va ser una sorpresa descobrir que tot aquell contingent tant de petits apunts com de teles monumentals eren fetes d’un gironí. Aquesta experiència la vaig esmentar en un article per la Revista de Girona. La publicació va tenir un doble efecte perquè per una banda m’ha permès contactar amb la família de Roig Matons, autor de les pintures i per l’altra m’han encomanat aquest article de la peça del mes. La peça l’hem despertat d’entremig de les seves germanes que s’esperaven al dipòsit.

PRESENTACIÓ

Petites onades de coincidències fan que a voltes es moguin els sediments adormits dels records, que es belluguin els testimonis de vides i d’obres singulars que romanen quasi en l’anonimat. Fa gairebé tres anys que jo viatjava per sud-amèrica per a comprendre altres sistemes geològics, vegetals i culturals. El resultat d’aquella experiència ha desembocat en algunes pintures, escrits i en una tesina de paisatgisme; vaig il·lustrar-ne la capçalera dels capítols amb fotografies d’unes pintures de paisatges andins que vaig veure a l’ajuntament de Mendoza, Argentia. Va ser una sorpresa descobrir que tot aquell contingent tant de petits apunts com de teles monumentals eren fetes d’un gironí. Aquesta experiència la vaig esmentar en un article per la Revista de Girona. La publicació va tenir un doble efecte perquè per una banda m’ha permès contactar amb la família de Roig Matons, autor de les pintures i per l’altra m’han encomanat aquest article de la peça del mes. La peça l’hem despertat d’entremig de les seves germanes que s’esperaven al dipòsit.

L’amistat m’ha beneït les mans amb un llibret que recrea les vivències del pintor i aventurer Moritz Ruchendas (César Aira: Un episodio en la vida del pintor viajero.-Beatriz Viterbo Editora. Rosario, Argentina, 2003),un romàntic alemany d’ancestres catalans, que a principis del dinou recorria terres australs  per Xile i l’Argentina. Documentava per als ulls de savis europeus expectants,  els paisatges, la gent i els costums. Diuen que treballava en base d’apunts i després confegia escenes amb tots els ingredients per a fer estampes creïbles i documentals: la metodologia  emprada era la de la fisionomia, un terme inventat pel seu cap d’antigues expedicions i protector, l’emblemàtic Alexander von Humboldt.

El novel·lista argentí Aira ha enfocat els seus mots per a descriure de bell nou els escenaris immensos i buits on també hi passà en campanyes pictòriques, amb un esperit semblant, el pintor fill de Girona, en Fidel Roig i Matons (1884-1977). Hi ha moltes coincidències d’obra i d’intenció entre aquests pintors, encara que els separi un segle:

  •  Ruchendas passà un temps a Mendoza (el 1837) i es delia per acostar-se als tipus indígenes per a conèixer-los, retratar-los; quan creuava, al pas de les mules, els colls andins vertiginosos i observants de les valls badades al cel, fou el primer, diuen, a fer apunts directes en pintura a l’oli. S’enfrontà a les forces dels elements atmosfèrics fins al punt de ser ferit per un llamp que li marcà, per sempre més, el rostre. Deixà un llegat immens de pintures: prop de 3000 es quedaren a Baviera mig comprades pel viscontinià rei Lluís.
  • En Roig, establert a Mendoza des del 1908, anà a trobar els darrers vestigis d’ètnies en extinció i amb apunts de dibuix i de pintura copçà, amb esperit documentalista, els darrers temps de les llacunes de Guanacache (1930-33), oasis que eren l’hàbitat dels darrers vestigis ètnics dels indis huarpes. Fidel Roig plantà el cavallet contra els elements, desafiant els vents de ponent que rasclonen la serralada andina, s’enfrontà a un paisatge punyent i va pagar amb la pèrdua de visió, com un Ícar andí, l’apropament agosarat a la llum solar, pura, esclatant de les alçades.

Cobejada en la seva virginitat, la Natura respon cruel a la passió, tant a Ruchendas com a Roig, però els ajuda tanmateix a esdevenir referents d’identitats col·lectives incipients, llunyanes a llurs orígens. Ruchendas el trobem al Museu de Belles Arts de Santiago considerat un dels pioners de la pintura xilena. Roig, participa en la fundació de l’Acadèmia de Belles Arts Provincial i se’l considera l’iniciador del moviment pictòric a Mendoza.

Fa vint anys la Diputació de Girona rebia una col·lecció de nou pintures de Roig Matons de mans dels seus fills. Es tracta d’una tria que testimonia les diverses etapes temàtiques de l’obra completa: la figura humana en unes primeres etapes i els paisatges èpics, els escenaris muntanyencs vastíssims que acolliren les gestes del general San Martín, alliberador dels països andins. No comptem, però, de cap testimoni de l’altra etapa significativa dels anys trenta, quan Roig es dedicà al retrat dels darrers supervivents de l’ètnia huarpe.

Ha estat la família d’aquest idealista convençut qui sempre ha vetllat perquè el seu llegat es divulgués i romangués endreçat i exposat en institucions públiques, al servei de la identitat col·lectiva, que es vehicula, però, a través d’una estètica decimonònica.

Aquesta opció per una factura academicista i anacrònica suposà una certa marginalitat en l’acceptació de l’obra com a conceptualment idònia en ple segle XX. Probablement, a les institucions mendocines, a qui s’oferí gran part del treball sobre les gestes sanmartinianes, els costés rebre’l amb comoditat. És cert que encara és de mal lligar l’entorn d’arquitectura racionalista dels edificis municipals amb els quadres de Roig que s’hi apleguen. Hagués estat molt més efectiva l’exposició de la seva obra en un contenidor fet exprés, en un espai on no es confrontessin les connotacions d’avenç d’un territori americà renovat constantment pels terratrèmols amb la visió intemporal del pintor.

  Amb la perspectiva que ens dóna el postmodernisme podem recuperar, però, la vàlua estètica de l’obra de Roig a través del seu testimoni vital, a través de la intenció, a través de l’esperit tossut, de la fascinació pel sublim que el porta al lliurament total, al sacrifici per a la transmissió amb imatges gegantines d’un passat èpic. A la manera de la didàctica religiosa medieval, Roig enviava un missatge visual i didàctic a la col·lectivitat. Si res més no, l’art d’acció, l’art de la terra, tenen amb l’actitud i les performances andines del nostre pintor, un precedent potent. Validarien les seves gestes molts artistes de land-art.

Del fons del Museu d’Art vaig triar Paisatge de neu a Puente del Inca per diverses raons. Amb aquesta estampa del cim senyera de l’Aconcagua, recordava la impressió d’haver circulat com a excursionista ocasional per les rutes vertiginoses, frontereres entre les dues vessants andines, allà on la serralada toca sostre. Havia trepitjat zones on en Roig es sacrificava amb les seves campanyes a plein air i de lluny vaig veure el cim imponent. Era a prop del Puente del Inca però em fa l’efecte que, malgrat el títol de la peça, Roig degué pintar l’Aconcagua havent-se acostat molt més del que poden fer-ho els turistes. El perfil que surt a les fotos de record des de Puente de l’Inca em fa l’efecte que és més aponentat.

Un altra raó de la tria fou la de trobar una pintura que oferia una realització fresca per la netedat del color i l’agilitat del cop d’espàtula. S’hi afegeix l’interès de ser un tríptic sobre fusta que ens confirma els sistemes de treball del pintor a l’aire lliure. Pel testimoni de fotografies i per les explicacions dels seus fills sabem que l’equip de pintura es componia d’un cavallet metàl·lic preparat per a resistir els vents esmolats (no hi faltava un roc-contrapès de grans dimensions penjat entre els tres peus), amb tensors d’acer que es clavaven amb piquetes a les roques, una capsa metàl·lica amb petits dipòsits d’aigua per a sumergir-hi les fustes pintades perquè es conservés la pintura fresca i la capsa de pintures amb una paleta amb una gamma cromàtica completa semblant a la que recomanem a les acadèmies d’avui.

L’obra Paisatge de neu a Puente del Inca és un apunt descriptiu del natural, a l’aire lliure, directe, un retrat del cim més alt d’Amèrica. Fet a l’any 1946, Roig utilitza l’oli aplicat amb espàtula damunt de tres plaques de fusta rectangulars de 39 x 29 cm cadascuna col·locades dretes i seguides horitzontalment. Al dors de  cada planxa de fusta hi ha un paper enganxat que certifica l’autenticitat de l’obra i la seva provinença. Ho signen cinc dels fills de l’autor i s’encapçala el text amb l’ex-libris de Roig (amb cóndor, solfa de l’Emigrant, paleta i paisatge andí…) i un escut patriòtic amb la divisa Arte-Historia-Patria. Al peu de cada full hi ha l’imatge en blanc i negre d’un estudi de rostre amb barret.

Als anys trenta Fidel Roig va voler expressar el seu sentiment patriòtic a través de l’exaltació de la figura de San Martín i es dedicà una colla d’anys a elaborar grans murals dels paisatges èpics per on es succeïren les gestes. (Avui tenim artistes contemporanis com Bleda & Rosa que també ens proposen una reflexió sobre escenaris èpics i històrics però amb recursos fotogràfics que no deixen de presentar-se, també, amb un cert monumentalisme). El lliurament a la tasca d’exaltació patriòtica  devia sublimar els anhels catalanistes en una terra de promissió.

Els paisatges de les gestes sanmartinianes es començaven a gestar en expedicions d’estiu in situ, a l’alta muntanya, on Roig hi arribava amb unes quantes mules, qui les menava i alguns dels seus fills, que disfressats de granaders del segle dinou,li servien de models i ajudants. Del 1930 al 38, les campanyes foren a les valls d’Uspallata, del 1938 al 1944, al Paso del Portillo i del 1945 al 52 al Paso de los Patos.

Els apunts es recollien en petit format a la manera de peces d’un gran trencaclosques que es confegia mesos més tard al taller de Mendoza, un taller destruït el 1985 per un terratrèmol consuetudinari. Aquest fet motivà l’oferiment de la col·lecció particular de pintura històrica al municipi de Mendoza. Amb el trencaclosques recomposat es podia procedir a passar-ho a les grans teles com les que avui podem trobar a l’ajuntament mendocí. Aquesta grandesa americana pintada, l’augment de l’apunt al mural, sempre es paga, però, amb la prevista pèrdua d’espontaneïtat i lleugeresa plàstica.

La nostra peça, ho confirma el certificat, fou feta a part de les grans campanyes als andes, i es planteja com a estudi previ per a un dels retrats històrics, el de San Martín, comparat simbòlicament amb l’Aconcagua: Dos cumbres, San Martín y el Aconcagua (300×215 cm). El retrat del general davant la muntanya es conserva a l’accés del recinte al senat argentí. La figura de San Martín substitueix la roca punxeguda que veiem a l’apunt del Museu d’Art i es superposa a la muntanya també en una composició central. Es veu en una foto d’una publicació de Mario Roig Simón, el fill (FRM el pintor de los Andes y de los Huarpes.-Mendoza 1986), on es veu Fidel Roig ja cec tocant el violí davant aquest quadre. La biografia del nostre pintor, a part de pintoresca és musical, ja que abans de dedicar-se a la pintura als anys 30, Roig exercí de violinista. Havia tocat a L’Art Gironí, en una cobla i a l’Argentina, en diversos grups de cambra. D’ofici familiar era ebenista.  Participà activament en la rebuda al President Macià a l’Argentina com a membre del Centre Català, fou secretari dels Jocs Florals del 58 a Mendoza i elaborà un audiovisual en català, castellà alemany i anglès sobre l’obra personal. Sempre enyorà el Pirineu, ho diuen les seves teles…

Ignasi Esteve i Bosch

Fidel-Roig-Matons (14410554358)


Altres entrades del Blog