Projecte PROVINENCES, 2012

TEIXITS DE MERCÈ IBARZ I PINTURES A L’OLI DAMUNT FUSTA (PARAVENTS)

PROJECTE PROVINENCES

La piscina de vint-i-cinc metres de Sant Ponç, el passat dotze de febrer, va acollir una acció artística que s’emmarca dins el procés de treball de l’exposició Provinences, d’Ignasi Esteve i Mercè Ibarz,. El muntatge es podrà veure el proper mes de maig, a la sala gironina de la Fundació Valvi.

Els responsables de les instal·lacions del Geieg ens varen facilitar al màxim l’accés per treballar amb tranquil·litat i per a no destorbar la dinàmica dels socis.

L’acció va consistir en fer una sessió de fotografies a cinc nois d’origen africà, a sota aigua. Es va demanar als capbussadors que evolucionessin tot fent danses que evoquessin un naufragi. Les fotos copsades són de fragments i agrupacions dels cossos creuats, embolcallats per les cortines de les bombolles. La imprecisió de les formes deixen mig veure formes corporals ingràvides, dinàmiques. Els cromatismes resultants responen a una combinació sòbria condicionada pels colors mateixos del fons de la piscina i  de la llum atenuada: dels blaus aturquesats als grisos blavissos.

Les imatges que s’han recollit són un referent visual per reforçar diverses imatges pictòriques que s’estan realitzant damunt suport de fusta.

L’exposició Provinences forma part de la sèrie de mostres que la Fundació Valvi organitza a manera de duet, on el diàleg entre l’obra de dos artistes en configura l’eix vertebrador. Mercè Ibarz reflexiona i fa una metàfora formal sobre els orígens del nostre poble a partir d’objectes construïts al teler. Es tracta de volums en petit i gran format, lleugers, teixits amb fils de coure, de niló, amb fulles de posidònia.

Ignasi Esteve hi respon amb tres pintures a l’oli, de gran format, tres paravents de fusta que contenen la representació dels naufragis, de les imatges subaquàtiques que ens recorden la provinença nòmada de la nostra espècie.

Aquesta exposició s’ha anat gestant des de fa mesos a partir de converses, d’intercanvi d’imatges i d’idees, de participació col·lectiva. Durant l’obertura, aquesta pluralitat es visualitzarà, a més, amb una edició d’un gravat imprès al taller de l’artista Sebi Subirós. Els textos i poemes que acompanyaran l’edició i el catàleg, aniran a càrrec de Josep Pujol i Coll. La sala d’exposicions esdevindrà un escenari viu per seguir cantant a la diversitat i als orígens amb la participació de la coral Àkan, el pianista Quim Solà i els recitats de l’actriu Cristina Cervià.

El somni d’Ícar

Ignasi Esteve i Mercè Ibarz són els integrants del «duet» escollit per portar a terme la darrera mostra de la Fundació Valvi de Girona. El diàleg constant entre ambdós artistes ha donat com a resultat una proposta expositiva molt unitària.

Ens ho recorda Gaston Bachelard a la seva poètica de l’espai: «a l’ésser li agrada enretirar-se al seu racó». Un racó que pot tenir forma de niu —o d’ou, clova, casa— en la mesura que es tracta d’una estructura que custodia un rar —i vague— sentiment d’unitat còsmica que, per alguna raó que podem intuir de naturalesa tràgica, hem hagut d’oblidar. De nou, Bachelard: «La fenomenologia filosòfica del niu començaria si poguéssim retrobar el nostre desvetllament candorós quan antany descobríem un niu […] El descobriment d’un niu ens trasllada a la nostra infància, a les infàncies que hauríem d’haver tingut: són rars aquells d’entre nosaltres a qui la vida no ha donat la plena mesura de la seva cosmicitat». Un replegament de l’ésser que, a banda del niu, també es fa possible en l’entorn aquàtic: alliberats del llast que imposa la gravetat —sinònim de memòria—, sense referents externs, immergits en el gran blau, assaborim la placidesa amniòtica amb la brevetat que ens dicta la necessitat de respirar aire. És a dir: perseguim com Tàntal les imatges que haurien de pal·liar el nostre desig insatisfet i, com Ícar, caiem una vegada i una altra després d’alçar el vol gràcies a unes pròtesis alades que vindrien a ser l’expressió més acabada d’allò que anomenem obra d’art.
L’exposició que Mercè Ibarz (Girona, 1953) i Ignasi Esteve (Girona, 1963) presenten a la seu de la Fundació Valvi és fruit d’un diàleg que ha posat de costat dues sensibilitats formalmet diverses però, des d’un punt de vista conceptual, sorprenentment properes. Ho explica Josep Pujol al magnífic text que prologa el catàleg: «L’Ignasi, en les seves darreres obres havia tractat rostres i cossos de nois d’origen africà, seduït tant per les seves formes com per les històries que les havien definides; la Mercè, com una continuïtat en el seu treball on es troben escultura i teixit, estava bastint unes peces que evocaven estats primigenis del món i la cultura. Ajuntant-los, els dos mons es podien conjugar cap a una reflexió plàstica comuna sobre principis i començaments, sobre l’Àfrica mare nostra, sobre l’anada i el retorn, sobre naufragis i supervivències»; una exposició, en tot cas, que posa de manifest la validesa del duet artístic com a plantejament curatorial: del que estracta, en darrera instància, es que cada artista s’amari de l’altre.

El somni d’Ícar

De l’aigua i del vent

Ignasi Esteve i Mercè Ibarz uneixen pintura i escultura de fil a ‘Provinences’, el nou duet proposat per la Fundació Valvi a Girona

Els dos artistes es remeten a un estat primigeni amb símbols d’immersió i lleugeresa

A la base del refinament de l’espècie humana hi figuren habilitats indiscutiblement ancestrals com ara encendre el foc i treure punxa a les pedres, però al seu costat haurien de figurar-hi en lloc preeminent les primeres ditades rituals a les parets de les coves i les arrels trenades dels primitius ginys de pesca. Ignasi Esteve (Girona, 1963) i Mercè Ibarz (Girona, 1953) no semblen fer altra cosa que remetre’s a aquelles formes de vida fundacional a Provinences, l’exposició que presenten a partir de demà a la Fundació Valvi de Girona dins el cicle Duets, que posa en diàleg l’obra de dos artistes sense punts de contacte aparents. De fet, poca similitud formal hi ha entre les pintures de grans dimensions d’Ignasi Esteve, tres grans plafons articulats i pintats per les dues cares a la manera d’enormes paravents que xisclen de color, i les peces de delicada orfebreria teixida de Mercè Ibarz que evoquen moviments subtils, coloracions tènues, vides minúscules. Però en el muntatge de Provinences col·laboren amb tota naturalitat per donar-se sentit l’una a l’altra amb una comuna referència a un espai original de creació del món. De fet, Provinences, com explica l’escriptor i musicòleg Josep Pujol i Coll en la presentació del catàleg, assenyala més una direcció que un punt de partida, més un lloc que no pas el temps, i aquest lloc sembla apuntar al cor d’Àfrica, la terra d’on provenen el foc i les arrels, i també els amics Bamba, Mohamed, Ousman, Alassan i Ibrahim, que Ignasi Esteve ha pintat submergits a la piscina, evocant juganerament, tràgicament, el naufragi del rai de la Medusa, de Géricault, que s’emmiralla també en les pasteres amb què molts d’ells van arribar en condicions penoses a Europa, i que reneix en les joies pensades per pentinar l’aire de Mercè Ibarz, amb les seves rudimentàries formes de larva o crustaci, d’onada o vent teixits amb fil de coure, posidònia o lli. L’exposició, que s’inaugura demà (20 h) amb un recital del pianista Quim Solà i l’actriu Cristina Cervià, es complementa amb un plec de gravats amb poemes de Josep Pujol estampats al taller de Sebi Subirós.

EVA VÀZQUEZ – GIRONA

http://www.elpuntavui.cat/article/5-cultura/19-cultura/537433-de-laigua-i-del-vent.html

Una de les obres d’Ignasi Esteve de l’exposició Provinences, a la Fundació Valvi de Girona, dins el cicle Duets, en què comparteix espai amb Mercè Ibarz, artista del tapís.

Una de les obres de Mercè Ibarz de l’exposició Provinences, a la Fundació Valvi de Girona, dins el cicle Duets, en què comparteix espai amb Ignasi Esteve.


Minut 11:22


Altres projectes: